26 de setembre del 2011

El riu Llobregat, un referent per a la nostra memòria

Dimarts passat vaig tenir l'oportunitat de veure l'exposició sobre "La memòria del fang. La riuada de 1971". M'havien parlat alguns dels seus responsables, Joan Fernández i Ramon Rull, de les seves característiques, del seu contingut, del seu format, i podia imaginar-me el gran treball que havia suposat la seva confecció i la seva posada en escena, però reconec que no pensava que seria una de les millors exposicions que hem estat capaços de fer a Cornellà en els últims anys i que tants records em despertaria el fet de veure-la.
Per uns instants em va venir al cap la preocupació de la meva mare quan es va assabentar del desbordament del riu Llobregat, i la impossibilitat de poder-se posar en contacte amb el meu pare, que treballava en el torn de nit a les Aigües de Barcelona; de les meves primeres accions com a voluntari per ajudar les persones que van estar allotjades al col·legi de Sant Ildefons, o les meves incursions en les manifestacions amb la gent dels barris d'Almeda, del Centre i de Riera, reivindicant la canalització del riu. Un conjunt d'imatges i sensacions contrarestades.
El reviure la història, el pensar sobre ella, el conèixer-la, ens ha de donar una gran lliçó sobre el nostre present, i també sobre el nostre futur; la capacitat dels homes i dones del nostre poble que, davant de l'adversitat, amb molt pocs recursos i davant la passivitat de les autoritats, van saber aixecar el cap, van buscar aliances i complicitats, i es van implicar a posar els fonaments per construir una nova ciutat, com la que avui coneixem. Molts ciutadans i ciutadanes van participar en tot el procés, de diferents àmbits i posicionaments polítics, que van saber posar per davant els interessos generals als individuals. És un gran exemple que ens hauria de servir per afrontar les dificultats en les quals estem immersos, són temps difícils, però segur que no tant com els quals van haver de viure els nostres antecessors. Si es va poder ahir, avui tenim l'obligació de treballar de la mateixa manera, perquè segur que al final ho podrem aconseguir.