El divendres vaig definir com a “fotografia en blanc i negre” viva i amb contrastos el que representava i comportava la signatura de l’acord social contra la crisi a Cornellà 2012-2016, perquè es tracta no tant sols d’un compromís social, amb objectius i accions concretes, sinó perquè en la seva construcció s’han implicat 34 Entitats de la ciutat encapçalades per l’Ajuntament, que des de posicionaments, sensibilitats i ideologies molt diferents i contrastades l’han fet possible. Agraeixo a tots i a totes els que hi han participat, pel seu esforç i sacrifici per contribuir a millorar un bé comú, el de la nostra comunitat de ciutadans i ciutadans que en aquests moment ho estan passant força malament. La discrepància en aquest cas no ha estat obstacle per unir voluntats. És el millor exemple de consciència i coresponsabilitat col·lectiva.
Ara cal fer el seu desenvolupament i execució, que compta d’entrada per l’any 2012 d’una dotació pròpia del municipi d'uns 3.000.000 d’Euros aproximadament. Recursos que tenim sense demanar rés a ningú, ni endeutar-nos. No és fruit de la casualitat, és el resultat d’una bona feina de gestió des de fa molts anys, no hem estirat més el braç que la màniga. No ens podem enganyar, nosaltres necessitem captar inversió per a la ciutat utilitzant els instruments que en cada moment siguin els més adients per poder seguir avançant.
No sé si es complirà el desig que va demanar un dels representants de les Entitats que varen parlar: “...espero que l’any 2016 no haguem de trobar-nos per fer un altre acord d’aquestes característiques...”; però sí estic convençut que ajudarem a moltes de les famílies que avui viuen moments delicats i que els obrim una porta d’esperança.
No ens podem enganyar, no podem resoldre des de Cornellà el problema de la crisi financera ni tampoc canviar la situació continental que ella comporta, però sí minvar un mica els seus efectes i donar oxigen a algunes famílies. La situació avui és més greu que l’any 2009 quan vàrem impulsar un primer acord social amb la mateixa finalitat; però el que és més greu ara no és tan sols com estem, sinó que per la contaminació d’informació que disposem hem interioritzat que el pitjor encara no ha arribat i veiem un futur incert. No podem ser optimistes però tampoc podem caure en el pessimisme absolut, i l’acord busca també posar una llum en la foscor en què ens trobem.
Amb la que està caient, amb les mesures que s’han aprovat i les que ens van anunciant; em pregunto, on és la brúixola moral. Una pregunta per la que no tinc resposta. Estic convençut que cadascú de nosaltres pot tenir la seva “utopia personal” de com voldria que fos el seu futur. Hem d'aspirar a una vida digna, sense renunciar als drets bàsics universals, sense excessos, i això ho hem de fer possible entre tots.
