Miguel Hernández va escriure una poesia que portava per títol “Ante la vida sereno”, ara són moments que precisen d’aquesta serenitat, ja fa temps que he abordat tant en aquest blog com en intervencions públiques o privades la complexitat de la situació econòmica en què vivim, per les seves característiques i per la manca de referents històrics per poder afrontar aquesta crisi; però amb la fermesa i el convenciment de què estem en millors condicions per superar-la que en el passat.
Cal tenir molt present que la crisi és global, que vivim en un món de lliure mercat, on les polítiques ultraliberals (ni normes, ni limíts) o les monetaristes (menys Estat) ens han portat fins aquí; però també ens ha contagiat l’egoisme entorn dels diners com a fi i no com un medi, ens ha apartat de tenir present que existeixen altres béns que afecten a les nostres vides i els hem descuidat o infravalorat.
Com en qualsevol assumpte, sempre existiran diferents interpretacions i com a conseqüència diferents camins per trobar la sortida: unes, que la responsabilitat recau sobre l’excessiva despesa pública i el tant maleït dèficit públic, i altres que assenyalen la crisi com a efecte del major deute privat que mai ha existit en la història contemporània, i en la dificultat que comporta l’augment de l’atur i la manca de creixement econòmic per sortir-nos-en.
Davant d’aquest panorama, el camí a escollir a Europa és complicat, molts factors i moltes veus per prendre la decisió. Amb un panorama de manca de regulació pública sobre els centres financers més importants del món. Fruit d’aquestes circumstàncies, i de moltes més (no em vull estendre) a Espanya el govern s’ha vist obligat a admetre els limíts de la seva actuació. Podríem dir que ha entès que ha arribat l’hora de la política real, la més dura, i la més difícil de poder ser explicada i consensuada socialment de forma àmplia.
És obvi que les mesures anunciades pel Govern per reduir el grau d’endeutament que tenim no poden ser populars, ni molt menys, afecten en general a una població superior als deu milions de persones. Entre elles, les que tenen més afectació són les referents a la reducció de retribucions del personal al servei de les administracions, la congelació de pensions, la retirada o modificació en les percepcions d’altres prestacions socials, i la disminució de la inversió pública.
Són mesures excepcionals davant d’una situació complexa i crítica, algunes que es poden entendre i fins i tot compartir, altres probablement s’haurien d’haver reflexionat molt millor, ara estem a l’espera de la seva concreció i ja tindrem temps d’analitzar el seu abast real.
No sóc cap ingenu, però ara, davant aquesta política més real, necessitada amb tota probabilitat d’aprofundir-la amb més decisions, trobo a faltar uns dirigents polítics més madurs, decidits a deixar de parlar dels seus interessos a curt termini (lícits, però no legítims, “con la que esta cayendo”) i contribuir amb la responsabilitat de cadascú a guanyar confiança, primer el govern, però després l’oposició, els agents econòmics, socials i financers; menys crítica, més autocrítica i més consens social.
Tampoc crec en el “buenismo”, però estem navegant en un vaixell enmig d’una gran tempesta, volem arribar a port, no és moment de dubtes ni crítiques sense alternatives realistes, és moment de remar en la mateixa direcció, amb la incomoditat que sempre representa l’acord.
Personalment, crec convenient i treballaré dintre de les meves possibilitats per a obrir aquest camí, allunyat dels sectarismes, per a evitar la crispació, la incomprensió. Comparteixo que tots nosaltres hem de contribuir a sortir d’aquesta situació amb sacrificis, renunciant momentàniament o ralentitzant el progrés social, però això també s’ha d’acompanyar de decisions concretes per regular els sectors financers i econòmics que han tingut comportaments especulatius.
Més que mai, probablement molt pocs discutiran apretar-se el cinturó, però més que mai la majoria també exigirà acabar amb el cinisme, i la hipocresia dels que han provocat aquesta crisi.
