Fa un any que la residència Teresa Duran va començar a rebre els seus primers usuaris, i vèiem per fi el fruit d’un esforç molt important, que ha costat anys embastar, aconseguit amb l’acord i el compromís de les administracions, i amb la implicació de moltes persones.
No calen celebracions, perquè el treball diari és el millor resum del que ha suposat la residència per a la ciutat en aquests dotze mesos, un treball que continua a pesar de les dificultats que ha tornat a plantejar en les darreres setmanes la Generalitat. Mesures, rectificacions i contramesures respecte a l’aportació que li correspon fer a les residències de persones grans. Ho dic ben clar, això no pot ser. La imprevisió és mala companya de viatge, encara que la situació, al final, sembla que s’hagi reconduït.
Anar per aquest camí contribueix molt poc a la tranquil•litat de les persones i a la bona gestió dels serveis. Si estem en una crisi, provocada en bona part per males decisions en el món financer, i els bancs no la paguen, no pot ser que s’exigeixi a la part més feble de la societat que sí que la pagui. Sóc el primer a proposar mesures de contenció, a estudiar quins serveis s’han de replantejar per poder seguir-los assumint. Però insisteixo, hi ha línies vermelles que no es poden traspassar.
