Al dia següent de la jornada de mobilització del Cornellà Decideix, el juny de 2010, vaig escriure, entre altres reflexions:
"Un dels valors de la democràcia es poder discrepar en opinions i accions, considero que cadascú des de la seva responsabilitat ha sabut transmetre en aquest procés la importància del respecte i la defensa de la pluralitat, fent més forts els espais de convivència a on es manifesten els nostres compromisos amb la societat i les persones, i aquesta campanya que ahir va concloure amb la jornada de votació és un clar exponent d'aquesta forma de fer."
Avui em continuo refermant en el contingut de les mateixes paraules: habilitats per gestionar la discrepància, respecte a la pluralitat d’idees i actuacions i protegir la convivència cívica, aquests són ingredients necessaris per garantir en qualsevol procés una bona convivència comunitària i democràtica. Ara, quatre anys més tard ens trobem en una cruïlla que l’any 2010 ningú s’imaginava, la transversalitat identitària i cívica de la nostra societat catalana ha patit un cop que el temps ens dirà si es només conjuntural, per a uns quants anys, o obre un nou futur polític global.
Al meu judici, s’ha reemplaçat el combat de la cohesió social i econòmica per una altra proposta, consistent en articular una drecera particular per continuar sols, que té el meu respecte, però també el meu desacord, sobretot perquè considero que, mentrestant, no estem combatent les conseqüències més esgarrifoses i reals de la crisi, davant nous models socials i econòmics que s’imposen continentalment a una velocitat de vertigen, molt divergents dels actuals i en un sentit molt allunyat de la igualtat social, que a mi no m’agraden.
Ahir una part molt important de ciutadans van expressar en un procés de mobilització participativa quina és la seva opinió. Als motius pels quals van fer sentir aquesta opinió, amb tota probabilitat, s’hi sumen factors molt diferents, però hi ha un denominador comú: els que es van equivocar el 2006 portant l’Estatut al Constitucional, ahir va quedar demostrat que han ampliat el seu error.
Cal actuar, i els actuals protagonistes han d’entendre que el futur no es resol amb sordidesa constitucional, ni amb enganys de promoure lleis i camins inviables, amagant la seva incapacitat per governar els problemes més urgents, però molt menys amb menyspreu a la nostra singularitat com a poble. Qui no vulgui entendre que cal un canvi, que cal diàleg i que els ciutadans volem ser consultats sobre el futur del nostre país per resoldre aquesta crisi institucional i social que no tan sols afecta a Catalunya, que s’ho faci mirar.
I per últim recordar una frase de Sèneca en les seves cartes a Lucili:
"La concordia hace crecer las cosas pequeñas; con la discordia, las más grandes se vienen abajo."
