Dijous al matí, Ricard Vaccaro ens va deixar. Dissabte al migdia ens acomiadàvem d’ell. Portava molt de temps lluitant amb fermesa i valentia contra una llarga malaltia. Els últims mesos han estat per a ell temps d’acomiadament, de reflexió i d’intensitat vital. Entre les seves darreres aparicions públiques, dues de molt emotives: una al rebre fa uns mesos el Premi d’Honor dels Premis Ciutat de Cornellà, on ens va omplir el cor de tendresa i a molts dels presents els ulls de llàgrimes per les seves paraules. Unes paraules d’esperança, d’agraïment a la vida, i especialment a la seva dona i la seva família. Una altra quan es va inaugurar la seva darrera exposició al Castell, on va rebre un homenatge sentit i sincer de la ciutadania sense fronteres i on vam tornar a gaudir de la seva força i generositat creatives.
Dijous al Ple, el vam recordar amb unes sentides paraules que reprodueixo a continuació i que donen veu al reconeixement i agraïment de la nostra ciutat a la seva obra i la seva persona.
“Nascut a Barcelona al 1946, era veí del barri Centre de Cornellà des de fa prop de 50 anys. Ha estat l’artista més conegut i més projecció exterior i que ha generat més consens i valoració dins el món de la cultura a Catalunya.
En Ricard, veí de Cornellà, era a la vegada un ciutadà del món, un artista i un creador en el sentit més ampli de la paraula, compromès i reivindicatiu. La seva obra, la seva veu, ha estat i continuarà sent molt necessària.
Els espais i places de l’àrea metropolitana i, especialment de Cornellà, tenen empremtes del seu art, que és extens i divers. L’escultura pública ha marcat també la trajectòria: l’homenatge a Joan Miró, al barri d’Almeda, coneguda com “la de la Porta Diagonal”, feta el 1993, va rebre el Premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, per la Transformació del paisatge urbà en l’escenari artístic. També l’escultura “Espai per a la pau” (1996), al parc de la Infanta, va significar el reflex d’un moment històric dramàtic per a Europa, la guerra de Bòsnia-Herzegovina. L’escultura “Porta del Temps”, dins la plaça de la Pau, es va inaugurar l’any 2003.
Amb la detecció de la seva malaltia, el setembre de 2014, la capacitat creativa i la mirada curiosa i compromesa d’en Ricard no es aturar. Va trobar forces en la seva família, en els seus dos fills i en la seva dona, per fer l’exposició al Castell de Cornella “Amb perles a cada ma, visc al cor d’una petxina”, un passeig per la seva obra que va servir-nos per fer-li el darrer reconeixement públic, el març del 2015.
Ell, sempre implicat amb la cultura a la nostra ciutat, va voler fer aquest darrer mes de desembre una donació a la ciutat de dues escultures per als nostres espais de lectura.
La pulsió creativa d’en Vaccaro i la seva força artística també ha tingut una línia argumental en la lluita per les llibertats, la denúncia de les injustícies i les desigualtats al món i en la defensa dels valors democràtics.
L’obra del Ricard és una expressió a favor de la llibertat. La Clara Campoamor deia “la llibertat s’aprèn exercint-la”, i això, a part de molts altres valors que ens ha deixat és el que hem après d’en Ricard Vaccaro, la força creativa i humana del seu esperit sempre crític i lliure. Gràcies Ricard Vaccaro, pel que ens has deixat i ensenyat. Implicat amb el món educatiu, la teva vocació, deixa una empremta inesborrable”.
Se’n va, però ens quedarà sempre el record d’un gran artista, i per sobre de tot, una persona sensible, amb la qual vaig compartir moltes converses i hores de senzillesa, amb la serenor de la seva mirada i el compromís que manifestaven les seves mans; un home amb fortes conviccions que estarà sempre a la nostra memòria, a la meva personal i la col·lectiva de ciutat. Fins sempre.
